Club  NEO      Natura    i        Esports  Outdoor

 

 

      Be, com enguany no podiem fer la Trail Maestrat Extrem perque ens coincidia amb la comunió de Ariadna (la filla de Juan) vam escollir aquesta per a sustituir-la i ja posats anar arrimant-nos cap a Chamonix, jeje. Bueno, al final la TME no s'ha fet i per desgràcia no crec que es torne a fer, ojala m'enganye, desde ací volem animar als organitzadors i dir-los que la cursa va ser molt bonica i que nosaltres guardem un bon record.

      Be, a lo que anavem. el divendres 29 d'Agost ens vam agafar vacances i vam marxar ben de matí cap amunt. Com no teniem molt clar l'asunt dels taxis i dels horaris dels refugis no vam parar ni a esmorzar, en dos paraules IM-PERDONABLE, això si, vam arribar a Espot prou prompte, vam anar a buscar el fortfait i els obsequis de la cursa primer que res i després a vore com funcionava lo dels taxis, i ara si, una vegada tot clar, a esmorzar, bocata, cervessa i Juanito carajillo, jo, per la meva part, café, que el carajillo en got de paper i el sucre fora no em dona molta confiança. Allí ja ens vam trobar la primera victima del terreny, a la taula del costat hi-havia un tipet amb una genollera i una bosa de gel que havia tingut que abandonar.

      Quan vam ser prou gent per omplir el taxi vam marxar cap al refugi desortida, que en el nostre cas era Josep Maria Blanc. Després d'un calvari dins d'un Land Rover ens va deixar al refugi i vam pegar una volta per els voltants. Ens vam folgar de vore rovellons i ens vam fer fotos amb calma, ja que demà no podriem. Tampoc voliem fer molta cosa per no cansar-nos, així que un passeig i cap a "l'hotel" . La vesprada es feia llarguisima veient a la gent com passaba i nosaltres allí matant el temps, però ja habiem decidit eixir cap a les quatre del matí i havent dormit poc i 500Km de cotxe ens convenie descansar una mica, i menys mal que vam seguir el plan previst perque cap a les cinc es va girar una tronada que feia por, no es podia eixir del refugi, un vent gelat com un vidre i una aigua que la porgaven. No va durar mes d'una hora i mitja, però va ser prou per fer abandonar a molta gent. Nosaltres va m sopar prompte i cap a les nou ja estavem a l'habitació per a intentar dormir perque practicament es va quedar en un intent, la gent no para de alçar-se i rondar cap ací i cap allà, axí que cap a les tres del matí ens vam alçar junts a un altre grup i vam baixar a esmorzar per a sortir a les 4 en punt.

     Quan vam marxar el termometre marcava tres graus, però la nit estava molt queta i no donava la sensació de fret, per començar teniem uns 5 o 6 Km de baixada i pista prou bona i amb el frontal es podia correr perfèctament, nomes hi-habia uns tunels ensorrats que s'havien de rodetjar i era un poc complicat seguir el camí, però llevat d'això el tram de J.M. Blanc fins al següent refugi (Mallafre) es molt fàcil i en menys de dos hores ja estavem allí, un suc de taronja, un trago d'aigua i endavant. El següent tram, fins a Amitges, també es molt fàcil, per una pista molt bona i no massa desnivell, l'únic mal es que al ser de nit no vam poder vore la zona del llac de Sant Maurici que es el més famos del recorregut. Després de perdre-mos una estona per seguir a un que ja l'havia feta i no mirar el GPS vam arribar al refugi Mallafre a punta de dia on ja estaven un grup que ens haviem deixat darrere i ens havien adelantat mentre nosaltres allargavem un poc la volta, jeje. Vam menjar un poc, guardem els frontals i marxem cap al següent refugi. Ara ja s'havie acabat la pista, a partir d'ací ja era senda, encara que no es molt roïna ja no es el mateix, però antes de donar-nos conter ja estavem al Saboredo o com el coneixem nosaltres, el refugi dels hippies, mare quin cuxitril. Allí ens vam trobar un xic de Vinaròs que havie abandonat la nit abans i ens va coneixer perque Juan portava el buff de la MiM. Nosatres seguim, fins ací havie segut tot més be fàcil. El xic que ens va fer perdre-nos (Melcior) va abandonar el seu grup que anava un poc més lent i es va afegir a nosaltres i ja no ens vam separar fins als últims kilómetres, ja ens va avisar que aquesta era la part fàcil i que lo millor estava per vindre, a partir d'ara s'anirien complicant les etapes cada vegada més.

     Vam marxar ja amb la idea de patir un poc més i així va ser, a partir d'ací ja hi-havien pocs camins i poques costes avall, portavem una vintena de kilometres i les cames ja no estaven tant fresques, però xino-xano els kilometres anaven passant fins arribar al refugi Colomers, aquest va ser un dels pitjors, per reomplir l'aigua ens va tocar anar als lavavos i per menjar hi-habia  una safata de taronjes partides en quatre gallos i un altra de taronjes partides en quatre gallos rebozades en cola-cao així que tampoc la vam fer molt llarga i vam marxar cap al refugi Restanca. Abans d'arribar al refugi hi-ha una baixada prou roïna que a més a més, després hi-ha que fer-la de pujada i mentres baixes ja vas patint per a quan tornaràs, per això, si algú s'anima a fer la cursa jo li aconsellarie que eixira d'aquest refugi, però be, si el Colomers havie segut una decepció el Restanca va ser el pitjor, només hi-havia una capsa de cartro en quatre galetes de Powerbar, menys mal que nomes n'erem tres.

     Be, al eixir del Restanca ja saviem el que ens esperava aixina que carregats de paciencia tirem cap amunt cap al següent refugi (Ventosa i calvell), este va ser el que més ens va agradar, no com a recibiment ni avituallament que va ser normalet, ni molt ni poc, però l'entorn ere espectacular. Allí vam aprofitar per a sentar-nos un poc i dinar algo en sustancia (un bocadillo de pernil i una coca-cola) i seguir la nostra aventura cap al refugi d'estany Llong, però primer ens esperave el Contraix. El Contraix es un tosal fet per blocs de granito com si foren grans dados del parxis fins als ultims metres, on esta fet de grava solta i encara es pitjor perque cada passa que fas en tornes mitja cap atras i pareix que no avances gens, però al final el vam coronar, amb els 2850 metres d'alçada es el punt més alt de tota la travessa i la veritat es que quant estas dalt tens una sensació extranya, com si ja hagueres aconseguit un dels objectius, no se, al menys a mi em va pasar. Després, una llarga baixada i un bon passeig al trotet fins al refugi. Al estany Llong ens van tractar com si forem algú important (o això em va semblar), apart del que hi-havia preparat per als participans de la cursa, ens van traure un plat d'embotits i pa torrat en tomata, un 10 per al refugi.

     Vam eixir cap al Colomina optimistes perque ja ere el ultim refugi que ens faltava vore, després de pujar un tosalet menut s'agafa un pla del qual ja es veia alla lluny el Dellui, no es un tosal de lo més complicat però el fet de vorel de tant lluny done l'impresió de que no el faras mai, però una altra vegada, en pacencia i una canya s'arriba a tots els llocs. Vam arribar al Colomina a les 21:15 i ja ere de nit, no vam arribar a enxufar els frontals però tots el que eixien ja els portaven en marxa, vam decidir arribar sense parar i enchufarlos a l'eixida. Allí ens van fer un caldet calentet bonissim i vam continuar, ara ja tot de nit però ja nomes ens faltava el ultim tram fins al refugi Josep Maria Blanc. Vam eixir del refugi xillant roda com si ens faltaren 100 metres, però jo, a pesar de que ja no estava gens sobrat vaig retornar i m'encontrave molt be. Juan, que ere el que estave més fort dels tres, estave sorprés del ritme que portavem Melcior i jo, però ell anave detras pensant "allà ells, ja son prou majorets per a saber el que es fan". Vam arribar a una zona d'escales i Melcior es va quedar clavat, estava tant ofegat que es marejave i tenie temó de caure ca atras i tot, entonces vam decidir que pot ser ho haviem agafat massa en serio i vam baixar un puntet la marxa, a més a més ens vam tornar a mig perdre i ens vam aparar prou. Després vam alcançar a un grup  de uns 6 o 8 i ens vam afegir a ells, la veritat es que anaven molt tranquils i Melcior prompte es va cansar i va moure per el seu conte, Juan i jo vam aguantar amb el grup xarrant de la cursa i tal i tal, però al final, també ens en vam anar per a vore si podiem baixar de les vint hores, ho vam pensar masa tard, vam entrar al refugi en 20h i 3 minuts. Allí estava Melcior i vam estar xarrant un ratet. Després, com Juan i jo estavem aborrits vam decidir anar a dormir al poble, perque si haviem de baixar a peu millor ara que en demà de matí. La veritat es que no se si la desició va ser molt acertada perque la baixada ens va costar tres hores més i ara em van eixir tots els mals, el genoll que no m'havia molestat en tota la cursa (o al menys no molt) ara m'estava matant. L'unica raó per la que no parava era perque tenie clar que l'arrancada serie pitjor, però de veritat que baix patir. Vam arribar al poble i ens vam gitar al cotxe, el vam posar en marxa per a calentarlo mentres ens canviavem i vam mal-dormir tres hores fins que no es podie dormir de fret, així que el vam tornar a podar en marxa i vam aguantar tres horetes més i ens vam alçar, vam anar a la tenda a replegar la samarreta de finishers, la foto de rigor i xino-xano i parant de tant en tant a fer una coca-cola o un café vam moure cap a casa ara si, a dormir com Deu mane.

Fins a l'altra....

contacte: info@clubneo.es